La realitat de la Gran Deessa

Escultura o pintura?
6 de desembre de 2017

La realitat de la Gran Deessa

Al mateix temps que naixia la nostra espècie al Paleolític més llunyà, naixia també un culte religiós cap a una entitat de caire femení relacionable, als inicis, amb la Mare Natura i amb la Mare Terra.

El culte cap a aquesta gran Deessa, que es va estendre per tot el planeta al mateix temps que l’home modern el colonitzava, estava molt relacionat amb creences relacionades amb la màgia i es centrava primigèniament amb els paràmetres més bàsics de l’existència humana del moment, és a dir la fertilitat, que donada en els animals de caça assegurava èxit en les caceres i per tant la subsistència, i donada en la pròpia tribu familiar assegurava la perpetuació de l’espècie.

Aquests paràmetres s’anaven ampliant al mateix temps que l’home evolucionava i creava noves expectatives de desenvolupament, ampliant el culte cap a noves atribucions relacionades amb l’agricultura, els animals més admirats, els arbres, les roques i formacions geològiques importants, els fenòmens meteorològics i sobretot els astres i el seu estudi.

Amb el temps, el culte va evolucionar cap a formes més sofisticades, on hi intervindrien factors espirituals sobre animals, objectes i sobretot sobre els propis éssers humans. Aquests factors arribarien a ser d’una sofisticació gairebé impensable per les societats modernes de l’actualitat, fins el punt de desenvolupar fórmules màgic religioses relacionades amb la separació de l’ànima espiritual del cos pròpiament físic.

Així les civilitzacions més importants de l’antiguitat desenvoluparen fórmules i sistemes propis, molts cops de manera mística i secreta, per aconseguir la seva finalitat: la resolució dels problemes físics a la vida i la salvació de l’ànima per a la resurrecció després de la mort.

Nous corrents religiosos com el Cristianisme aprofitaren aquestes creences per consolidar-se adaptant aquests antics cultes i situant el culte a la Gran Deessa al capdamunt dels altars en forma de les insubstituïbles Mare de Déu o Santa Anna, que per als antics mesopotàmics va ser InANNA, per als hattis AriANNA, per als grecs AteANNA (més tard Atenea), per als celtes DANNA, per als romans DIANNA i per als africans NANNAn.